Marc Garcia, Itaca Herrialde Katalanetako erakunde iternazionalistako militanteak, Gobernu espainiarrak Guaidó kolpista presidente aitortu izanaren harira idatzia. Artikulua l’Accent aldizkari digitalak argitaratu du.

Belarrian entzungailu bat dut eta esatariak elkarrizketa eteten du Pedro Sánchez Espainiako presidentearen prentsaurrekoa jartzeko. Papera eta arkatz bat hartu eta hitz egin ahala aipatzen dituen hitz gako batzuk idazteari ekin diot: “Guaidó hauteskundeek legitimatzen dute”, “Espainia aldeaniztasunaren alde dago”, “Espainia Europako gehiengoarekin bat dator”, “kontsentsuak”, “venezolarren interesak babestu”, “hauskunde egiaztagarriak”, “laguntza humanitarioa”, “espainiar enpresak Venezuelan”… korrika eta presaka, txio bidezko erantzuna ematen saiatzen naiz, baina orain pausatuago, hobeto argudiatu dezaket.

Izan ere, Espainiako presidentea harroputza izateaz harro egon daiteke baina ezer gutxiagoz. Sánchez Gobernu espainiarreko presidente izatera hautestontzietatik igaro gabe heldu zen, eta hala ere, zilegizkoa da ordenamendu juridikoak hala baimentzen duelako. Izan ere, Espainiako presidentea parlamentuak izendatzen du ez baita hauteskunde presidentzialik edota bestelako mekanismorik, edo Venezuelan orain gertatu bezala, AEBetako momentuko presidenteordeak plaza publiko batean izendatutako auto-izendapenik. Txantxa bat dirudi. Guaidók bere burua Venezuelako presidente izendatzeko Venezuelako Konstituzioko artikulu batean oinarritu da, bertan ageri diren egoeretako bat bera ere bete gabe. Batzar Nazionalaren izenean hartu zuen kargu bozen %19ak hautatuta -Maduro hauteskunde presidentzialetan bozen %31,7arekin hautatu zutelarik- eta gainera Mike Pence-k eskatutako momentuan.

Sánchezek gezurra dio eta gezurra askotan eta era narratsean, gainera. Gezurra dio aldeaniztasunaren alde egiten duela dionean alde hauen aniztasun horiek zeintzuk diren aipatzeko gai ere ez denean… hauteskundeak deitzeko 90 eguneko epea ematen zuen EBaren aldeak ote dira? Edo adostasuna bilatu nahi duen Limako Taldeko gobernu eskuindarren aldeak ote? Edo agian, Guaidó kolpista babestea errefusatu duen Nazio Batuen Erakundearekin bat ote dator? Sánchezek ez du ez aldeaniztasunik ez eta kontsentsurik nahi, Colón eta Pinzón gisakoen logika inperialistaren eta Repsol, BBVA eta Telefónicaren logika neokolonialaren baitan segitu nahi du. Latinoamerika Europako metropolien interesetarako ustiatzeko aberastasun iturri zen garaietara itzuli nahi du. Espainia Venezuelan bigarren inbertitzaile nagusia da, Herbehereen atzetik: 72 filial ditu, horietako gehienek IBEX35arekin lotura dutelarik.

Beraz, kontraesankorra da esatea Espainiak venezolarren interesak defendatu nahi dituela eta era berean, Venezuelan dauden enpresen interesak babestu nahi dituela esatea; haurren eskubideak defendatu nahi izatea eta era berean Constatí apaizaren, Montserrateko eskolaniaren edo nire auzoko Maristen zaintzapean uztea bezalaxe litzateke. IBEXeko enpresak Venezuelara negozioak egitera doaz, bertako lan eskua ustiatzera, barne merkatuan produktuak saltzera eta Europako kapitalarentzat plusbalioa ateratzera. Non egiten dute bat bi interes hauek? Nolatan izan daiteke Siriaren estiloko barne gerra bat sor dezakeen estatu kolpe bat babesteak venezolarren interesen alde egin dezakeenik?

Izan ere, Sánchezentzat demokrazia denaren gainetik dago eta hauteskunde egiaztagarriak nahitaezkoak dira. Eta hortan ados gaude. Izan ere, Sánchez, ni neu eta Espainiako presidente ohi Zapatero bat gatoz horretan. Azken honek Maduro presidentetzat berretsi zuen hauteskunde prozesua balioztatu zuen eta “Venezuelaren gainean aurreiritziak egon badaudela” adierazi zuen. Sánchezek berak omen dituen aurreiritziak, izan ere, ez baititu Maduro presidentetzara eraman zituen hauteskunde prozesuen errealitatea ezagutzen. Espainiako presidente ohiak, lerro hauek idatzi dituen honek eta baita Jimmy Carter AEBetako presidente ohiak bat egiten dugu, azken honek adierazi zuenarekin “Venezuelako hauteskunde sistema munduko onena dela” adierazi baitzuen.

Azken finean, argudioa hauteskunde iruzurra denean, venezolarren interesak ezbaian gelditzen dira; aldeaniztasuna eta kontsentsua Europako, AEBetako eta Lationamerikako eskuinarena den guztietan laguntza humanitarioaren karta agertzen zaigu: gosearen eta sendagaien izenean kanpo esku hartzea eta gutxi barru, komunismoak jandako haurrak badirela entzungo dugu.

Eta egia da Venezuelan hornikuntza arazoak daudela, egia da. ekoizle eta banatzaile enpresa handien eskutik. Horien artean, adibidez, Lorenzo Mendoza faxistaren Polar enpresa. Merkatua hustutzen dute produktu hauen prezioak igotzera behartuz, gerora tantaka eskuratzeko aukera ematen dute, biztanleria izugarrizko prezioetan erostera derrigortzen dituztelarik. Segidan, merkatu beltzean edota “Bachaquero”etan eskaintza onenean berriz salduko dituzte. Honetaz gain, askotariko sabotaiak eta elikagaien denda edota farmaziak erretzea oso ohikoa izaten da. Laguntza humanitarioa deiturikoa sustatu nahi duen egoera prekarioa, hain zuzen.

Puntu honetara ailegatuta, lehenik eta behin, Nazioarteko Gurutze Gorriaren posizonamendua kontutan izan behar dugu: laguntza hori herrialdean soilik Gobernuaren oniritziarekin sartu daitekeela irizten dio eta erakunde humanitarioak adierazi du ez duela AEBek babestutako lider kolpista presidente gisa aitortzen. Izan ere, laguntza humanitarioa aitzakia soila izango da Kolonbia eta Brasilen, Duque eta Bolsonaroren armaden babespean, irekiko dituzten korridore humanitarioetatik aipatutako produktu horiek giltzarri diren hirietara ailegatzeko. Horrela, oposizioak siriar eskema errepikatzeko aukera izango luke, hiriburutza bikoitz bat ezartzeko (Damasko/Alepo) gerora bertatik mertzenario eta paramilitar kolonbiar zein brasildarrak hornitzeko – buruzagi sozialak edo ezkerreko zinegotziak hiltzen dituztenak- AEBen babesarekin Armadari lurrak borrokatzeko.

Izan ere, gerra guztietan gutxieneko 4 negozio baitaude. Gerrak dirauen bitartean armen salmentarekin eta migrazioaren mafiekin egiten dena. Tokiaren berraikuntzarako IBEX35eko kontratista handiekin egiten den geroko negozioa. Berreraikuntzari lotutako banka zorraren negozioa. Eta azkenik, desarrollismo frankista edo Pinocheten garaiko Txileko Chicago boys-en mirakuluak ahalbidetzen dituen lan esku merkearen negozioa, nagusikeria guzti horrek langile klasearen interesen aurkako ondorioak izan ditzan. Eta Sánchezek erantzunkizuna konpartitu nahi du.

 

CAT.- Les mentides de Sánchez sobre Veneçuela

Porto un auricular a l’orella i el locutor interromp la conversa per punxar la compareixença de premsa del president espanyol Pedro Sánchez. Agafo al vol un paper i un llapis on anoto paraules clau que va dient: “Guaidó esta legitimat per les eleccions”, “Espanya està pel multilateralisme”, “Espanya està amb la majoria d’Europa”, “Consensos”, “protegir interessos dels veneçolans”, “eleccions verificables”, “ajuda humanitària”, “empreses espanyoles a Veneçuela”… de pressa i corrents, intento fer una rèplica a cop de tuit, que ara amb una mica més de repòs, puc argumentar millor.

I és que el president espanyol podrà presumir de presumit però de poc més. Sánchez va arribar a la presidència del Govern espanyol sense passar per les urnes i, malgrat tot, és legítim perquè l’ordenament jurídic fa que el president espanyol s’esculli per designació parlamentària i no en eleccions presidencials, ni per cap altre mecanisme, com ara l’autoproclamació en plaça pública per designació del vicepresident de torn dels Estats Units d’Amèrica. Cosa que semblaria un acudit, si no fos perquè Guaidó s’ha autoproclamat president de Veneçuela acollint-se a un article de la Constitució veneçolana sense que existeixi cap dels supòsits redactats. I ho va fer en nom d’una Assemblea Nacional per a la qual va ser escollit amb el 19% dels sufragis –quan Maduro va ser escollit en eleccions presidencials amb un suport del 31’7%– i en el moment que Mike Pence li ho va demanar.

Sánchez menteix i menteix molt i de manera barroera. Ho fa quan diu que apel·la al multilateralisme i no és capaç de citar quins son aquests múltiples laterals… són els laterals de la UE que demanava 90 dies de marge per convocar eleccions? O son els laterals dels governs de la dreta del Grup de Lima amb qui vol coincidir? O potser és amb les Nacions Unides, que van declinar donar suport al colpista Guaidó? Sánchez no vol multilateralisme ni consensos, vol seguir dins la lògica imperialista de Colom i els Pinzones i la neocolonial de Repsol, BBVA i Telefònica. Retornant als temps en què Amèrica Llatina era font de riquesa per ser explotada pels interessos de la metròpoli europea. Espanya és el segon inversor a Veneçuela després d’Holanda, amb 72 filials la majoria vinculades a l’IBEX 35.

És, per tant, contradictori dir que Espanya vol protegir els interessos dels veneçolans i alhora protegir els interessos de les empreses espanyoles a Veneçuela: seria com voler protegir els drets del infants i posar-los sota custòdia del mossèn de Constantí, a l’escolania de Montserrat o als Maristes del meu barri. Les empreses de l’IBEX van a Veneçuela a fer negocis, a explotar la seva mà d’obra, a vendre productes dins el seu mercat interior i a extreure’n plusvàlues cap a la matriu Europea. En quin punt coincideixen aquests dos interessos? En quin moment plantejar un cop d’estat que pot desembocar en una guerra interior a l’estil sirià pot anar en favor dels interessos dels i de les veneçolanes?

I és que per a Sánchez la democràcia està per sobre de tot i calen unes eleccions verificables. I aquí coincidim. De fet coincidim, ell, jo i l’expresident Zapatero, que va validar el procés electoral que va cloure amb la revalida presidencial de Maduro i que va declarar que “sobre Veneçuela hi ha un prejudici instal·lat”, prejudici en el qual sembla instal·lar-se Sánchez, en desconèixer la realitat dels processos electorals que van portar Maduro a la presidència. Coincidim l’expresident espanyol, qui escriu aquestes ratlles i l’expresident Jimmy Carter dels EUA, qui va declarar que “El sistema electoral veneçolà és el millor del Món”.

En darrer terme, quan l’argument és el del frau electoral, els interessos del veneçolans queden en contradit; quan el multilateralisme i el consens és el de la dreta europea, dels EUA i de Llatinoamèrica, sempre queda la carta de l’ajuda humanitària: la de la intervenció exterior en nom de la fam, dels medicaments i, en breu, sentirem a parlar de nens devorats per comunistes.

I a Veneçuela hi ha problemes d’abastiment, és cert. Però no és menys cert que aquest problema és fruit d’una guerra econòmica oberta en molts fronts, i reconeguda per l’ONU. El front del petroli, devaluat pels EUA per minvar la capacitat adquisitiva de l’empresa pública estatal –i font principal de divises de l’Estat–, però també guerra en l’acaparament de productes de primera necessitat per part de les grans empreses productores i distribuïdores –com la Polar, del feixista del Lorenzo Mendoza–, que buiden el mercat fins fer pujar els preus d’aquests productes, i desprès deixar-los anar amb comptagotes, per a què la població els compri a preus elevats en massa, per acte seguit revendre’ls al millor postor al mercat negre o en els “Bachaqueros”. Cas a part, els múltiples sabotatges i crema de magatzems d’aliments o farmacèutics. Una situació de precarietat que pretén estimular l’anomenada ajuda humanitària.

Arribats aquest punt, primer, cal tenir present el posicionament de Creu Roja Internacional al respecte, que manifesta que aquesta ajuda només pot entrar al país amb el vist i plau del Govern i que l’organització humanitària no reconeix al líder colpista patrocinat pels EUA. I és que l’ajuda humanitària serà l’excusa amb la qual s’obriran dos corredors des de Colòmbia i del Brasil, amb el suport dels exèrcits de Duque i Bolsonaro, per tal de fer arribar aquestes mercaderies fins a ciutats clau, on l’oposició podria repetir l’esquema Sirià i establir una doble capitalitat (Damasc/Aleph) des d’on armar els mercenaris i paramilitars colombians i brasilers –com els que maten líders socials o regidores d’esquerres– que amb el suport dels EUA eventualment disputessin el territori a l’Exèrcit,

I és que en tota guerra hi ha un mínim de 4 negocis. El que es fa durant la guerra, amb la venda d’armament i les màfies de la migració. El negoci posterior de la reconstrucció a mans de les grans contractistes de l’IBEX 35. El negoci del deute bancari associat a la reconstrucció. I el negoci de la mà d’obra barata que possibiliten els miracles dels Xicago boys al Xile de Pinochet o el desarollismo franquista, perquè tota tirania repercuteix contra els interessos de la classe treballadora. I Sánchez en vol ser corresponsable.